HL/07 El llenguatge i la paraula.
En qüestió de paraula escrita, la intel·ligibilitat no depèn tant de l’habilitat de l’escriptor com de la responsabilitat del lector. En general, l’escriptor navega entre metàfores, símils i analogies.
La intuïció animal directa no es tradueix a paraules ja que aquestes només ens porten a la memòria els records d’experiències passades.
L’ésser humà s’ha interessat més sempre per fer i sentir que no pas per comprendre. Ha anat massa enfeinat per fer i experimentar emocions, com per sentir la necessitat o el desig de tenir un instrument verbal adequat amb el qual fos capaç d’explicar les seves experiències.
Fixem-nos amb els idiomes que hem heretat: molt efectius per produir emocions estimulants i violentes però quasi inútils per aquell que aspira a la comprensió de les coses.
És per això que, a nivell humà, hem creat dues maneres d’expressió tan impersonals com el llenguatge matemàtic o el vocabulari tècnic de les diverses ciències. Sempre que els éssers humans han sentit la necessitat de fer-se comprendre han prescindit del llenguatge tradicional i l’han substituït per algun altre, més precís i, sobretot, menys contaminat d’altres interessos emocionals.
La literatura imaginativa s’ocupa –principalment- de la vida quotidiana d’homes i dones. Aquesta literatura consisteix, en gran mesura, en experiències animals immediates. Aquests escriptors, però, no han creat mai un llenguatge impersonal i no contaminat amb el qual es puguin raonar aquestes experiències immediates, sinó que s’acontenten en utilitzar els noms d’experiències simples i sense analitzar com una ajuda a la memòria (seva i del lector) amb el fi que cada lector les desxifri segons la seva naturalesa i les seves pròpies experiències.
La gent no llegeix literatura amb el fi de comprendre; els éssers humans ho fem perquè desitgem reviure sentiments i sensacions, que ens han servit d’estímul en el passat.
L’ésser humà no ha tingut contacte directe amb l’eternitat i, per tant, no té raons per creure en la seva existència si no és que hi cregui però que no trobi cap ni peus al llenguatge amb el que se sol explicar la seva existència. Com a ésser humà es troba en un dilema: o bé reconeix que el llenguatge normal és inadequat, fet que el du a dos camins diferents que són callar o inventar-ne un de nou més apropiat (una forma d’àlgebra de l’experiència espiritual); o bé, reconeixent la insuficiència de l’eina utilitzada, sent la irracionalitat per córrer el risc de la possibilitat d’un instrument ineficaç.
La major part de paraules estan agafades de la vida quotidiana. Però aquest llenguatge quotidià es refereix exclusivament a qüestions estrictament humanes, amb espais i temps experimentats.
Què passa quan s’apliquen les paraules d’aquest tipus de llenguatge a experiències del pla de l’esperit, que és el pla de l’experiència fora del temps? En general es produirà una mala interpretació; un dirà el que no vol dir. Aquest és el problema quan es tracta de comprendre algunes qüestions, com per exemple la religiosa: està fora del temps i de l’espai en el qual ens movem els humans: no podem comprendre res si ho volem fer amb un llenguatge inadequat.
És per això que, en aquests casos, cal que utilitzem la paraula Fe, ja que no tenim cap llenguatge adequat per expressar-nos fora del nostre temps. La fe religiosa no és pas una excepció en la vida humana. La fe és, de fet, una forma continuada d’experiència en altres camps.