HL/12 Ofici o carrera.
Suposem una duració de vida màxima de 12 hores en un dia de 24 hores. En aquest cas, serien possibles moltes experiències diferents: des de l’ésser humà que només viuria de dia, a plena llum, a l’ésser humà que només viuria de nit, sense haver conegut la llum. Cada un d’ells tindrà una experiència molt diferent, que condicionarà el seu fer i sentir. Ni biològicament ni fisiològicament podrien ser idèntics.
Sense arribar a aquest extrem, el medi en què viu l’ésser humà no és pas idèntic per tots. Per tant, el que seria una experiència vàlida per a un no ho serà per a un altre i cada decisió serà individualment diferent.
El que sí que és idèntic per tots és la necessitat instintiva de sobreviure. I, per aconseguir-ho, cal satisfer un conjunt de necessitats mínimes el mitjà pel qual podem aconseguir-les és el treball.
A les societats anomenades desenvolupades, existeix una certa divisió de les formes de treball que no tenen pas totes el mateix reconeixement social:
Professionals :Generalment universitaris.
Empleats :Treballant a serveis.
Obrers :Treballant a producció i amb ofici.
Jornalers :Treballant a producció i sense ofici.
Etc.
Aquesta escala de valors és més un producte dels sistemes educatius que de la realitat. Això és causa –sobretot actualment- de problemes greus a l’hora d’escollir personalment la forma de treball. Els programes educatius, avui en dia, contemplen més les necessitats dels ensenyants, que no pas les necessitats dels alumnes. També podem afirmar que les programes d’ensenyament s’estructuren més a favor de les necessitats i possibilitats dels ensenyants que per les necessitats i possibilitats dels alumnes i la societat.
Els treballs estadístics, generalment ocults i per tant ignorats, demostren el desgavell actual en la formació d’adults. Tothom que ha viscut en ambients de treball sap per experiència pròpia l’encert de la dita “Cada cosa al seu temps i un temps per cada cosa”.
Retardar la formació professional és quasi impossibilitar aquesta formació de forma seriosa i raonable. És pràcticament impossible aprendre correctament un ofici després dels vint anys. La dèria del triomf per mitjà de la Universitat llença a la cuneta laboral centenars de milers de persones cada any. Dels 400.000 estudiants que cada any es preparen per seguir el camí de la Universitat, només un 10% arriba al final. A aquest fet se li pot afegir una altra dificultat: és un viatge sense retorn.
En els temps actuals, a través de l’empresa pública i privada, s’incorporen uns 40.000 llicenciats –cada any- al món laboral. S’estima que la necessitat de llicenciats és d’uns 370.000. Això significa una certa possibilitat dins dels propers 9 anys. L’any 1995 es preveu estadísticament només la “reposició”: uns 17.000 anuals. També estadísticament és conegut el fet que de les grans 387.734 empreses a l’estat espanyol, 325.226 són a mans de titulars no universitaris: ells ocupen el 73% de la producció total en el PIB.
Però tot això no es fa públic. Existeix un pacte de silenci sobre la realitat laboral del país: un tècnic –amb ofici- al llarg de la seva vida –dels 18 als 65 anys- té unes possibilitats econòmiques superiors en un 22% a les possibilitats –dels 28 als 65 anys- dels llicenciats universitaris. És cert que vivim uns moments d'eufòria econòmica que emmascaren els resultats. El problema és, però, fins quan?