LE/67 L’investigador i la vocació.

 

Condicions generals necessàries per un investigador:

      

       Independència de criteri.

       Creativitat.

       Capacitat d’aprendre.

       Curiositat.

 

Totes elles estan desenvolupades al màxim en el moment de néixer. Només caldria conservar-les en bon estat a mesura que ens fem grans.

De fet, són necessàries però no suficients ja que en cal una altra molt important: la vocació, que apareix entre els 10 i els 18 anys. En alguns casos excepcionals apareix més aviat:

       Mozart escriu música als 8 anys.

       Pascal reinventa la Geometria plana als 10 anys.

       Casablanca és campió d’escacs als 9 anys.

       Alexandre conquereix l’Índia als 16 anys.

 

De fet, la vocació necessita exemples pròxims per despertar-se. Per la formació de científics cal ensenyar el que és ciència.

Tenir interès en llegir coses sobre ciència no implica necessàriament tenir vocació per ‘fer’ ciència. Una cosa és entretenir-se una estona i una altra ben diferent és treballar tota la vida en alguna cosa. És el mateix que el fet d’escoltar música no implica voler ser compositor.

De fet, l’interès econòmic també es un condicionant necessari, encara que no suficient, per ser investigador.

En el món actual, tan complicat, amb tantes activitats possibles, les vocacions per una cosa determinada es regeixen per l’atzar i no per qüestions genètiques. Per arribar a ser científic cal estudiar, i molt. Però també és possible seguir els estudis i fins i tot graduar-se perfectament, sense tenir una vocació especial. Tot el que cal fer és complir els requisits que demana la Universitat, aprendre el que ensenyen i aprovar els exàmens corresponents.  El que no és possible, sense vocació, és ser un investigador. La raó és senzilla: la investigació demana molta dedicació voluntària i no n’hi ha prou en complir l’horari. L’investigador ha de fer allò que no li poden demanar per raons laborals. Cal que segueixi les seves pròpies pautes i els seus propis camins: això és precisament la vocació i per això és sempre un problema personal.

No és el fet d’estudiar molt o poc, és l’actitud davant del coneixement, la capacitat i voluntat d’utilitzar-lo per alguna cosa nova.

L’educació que rebem ens posa sobre un conjunt de coneixements que ni tan sols verifiquem. Amb prou feines tenim temps de digerir i assimilar.

Les gramàtiques, la història, la geografia, la matemàtica, etc. què demanen a l’alumne que no sigui que les aprengui, les exerciti i les repeteixi? Això és informació, no és coneixement.

La major part del coneixement actual no el tenim de primera mà, de la realitat. Més aviat el rebem com a mercaderia de segona mà, escoltada o llegida. Així no es forma un investigador.