ES/50 L’home i la llibertat.
Entre els éssers vius existeix una diferència fonamental:
Vegetals: Construeixen les molècules dels seus protoplasmes amb el diòxid de carboni atmosfèric, l’hidrogen de l’aigua del subsòl i l’energia de la llum: fotosíntesi. Les restes del treball són l’oxigen i la matèria orgànica: biomassa.
Animals: Construeixen les molècules dels seus protoplasmes amb materials orgànics complexos, produïts per vegetals o altres animals. L’energia necessària per aquest treball l’aconsegueixen per reacció química amb l’oxigen produït pels vegetals: no hi ha fotosíntesi.
Per definició intel·lectual –humana- tot animal sobreviu com a forma paràsita del treball d’altres éssers vius: vegetals i animals. Quan es parla de llibertat s’entén aquest terme com la independència absoluta de l’existència d’un altre ésser. En el cas d’un animal, aquesta llibertat és completament impossible. Per imposició de la mateixa natura, la supervivència individual i col·lectiva depèn de l’existència i treball d’altres individus i altres formes de vida orgànica.
Però l’ésser humà és un animal dotat de capacitat intel·lectual. Pot assimilar informació i convertir-la en coneixement. Aquesta forma d’intel·lectualitzar la informació li permet crear noves formes de treball i eines per efectuar aquest treball amb millores substancials de rendiment respecte altres espècies animals.
Tot animal necessita un mínim d’espai –territori- per desenvolupar-se. Les dimensions del territori disponible limiten el nombre d’animals possible. Les dimensions territorials de l’ésser humà són extremadament petites respecte altres espècies de la seva massa i el seu pes. Per exemple:
Municipi de Barcelona: 90 km² = 90 000 000 m².
Habitants (1970): 1 600 000.
Espai per unitat: 90000000/1 600 000= 56.25 m².
Aquest territori correspon a un petit solar d’uns 7 x 8 m.
Amb un espai com aquest, la vida seria impossible sense un parasitisme molt elevat sobre els éssers situats en altres territoris.
L’ésser humà ha hagut d’inventar unes limitacions per aquest parasitisme que coneixem amb el nom de lleis.
La Llei –com a conjunt- té, de fet, més d’una funció:
Condiciona la llibertat individual a les necessitats col·lectives de supervivència i reproducció.
Limita les condicions de treball i utilització de la Tècnica.
Tutela el mínim de llibertat compatible amb la seguretat del sistema econòmic i social del grup al qual afecta.
La llei –una llei justa- garanteix que cada individu té opció a la quantitat possible de llibertat que ofereix el propi sistema i temps en el qual està immers. Però cap llei no pot substreure els individus a la forma paràsita que la pròpia natura ha imposat a les formes orgàniques vives a la forma animal. El que sí que es pot fer i és la seva missió és procurar que cap individu –en el cas de l’ésser humà- imposi la seva voluntat d’apropiar-se del treball d’altres sense contraprestació del seu propi treball.