ES/51 L’home i l’infinit.
L’aplicació del concepte infinit de les coses ha tingut –i té- una gran càrrega religiosa: a les religions monoteistes, la infinitud és una característica de Déu i no és aplicable a la resta de coses.
Les tres religions més importants d’occident tenen una font comuna:
Bíblia: Antic Testament interpretat amb algunes diferències però acceptant la idea central d’un sol Déu, creador de totes les coses.
Jueus: Descendents d’Abraham, no accepten la figura de Jesús com el Mesies anunciat.
Cristians: Accepten l’Antic Testament –la Bíblia- amb la figura de Jesús com el Mesies anunciat pels profetes.
Mahometans: Accepten l’Antic Testament i es consideren descendents d’Abraham amb Mahoma com a profeta.
Aquestes tres religions han tingut –i tenen- una gran influència sobre la formació del coneixement de la col·lectivitat humana. Totes tres dicten normes –diferents- sobre la conducta i la forma de pensar.
El segle XVII aparegueren els primers símptomes de forma de pensar que s’aparten de l’ortodòxia religiosa en general:
Descartes i Newton, amb eines matemàtiques, expliquen de forma entenedora fenòmens que fins aleshores eren considerats com a manifestació del poder i la voluntat de Déu. Aquest fet s’anomena racionalització del pensament que, durant dos segles, determina el fer i el pensar d’occident.
El problema més important de la racionalització és que les teories de Descartes i Newton només es poden demostrar acceptant espai i temps infinits. Aquest fet xoca de ple amb el concepte religiós de l'infinit.
Entra en discussió la forma de veure l’ésser humà i l’univers:
Imago machine: L’Univers i l’ésser humà com màquines que un cop creades segueixen lleis físiques que poden ser determinades pel coneixement de les coses: és la separació de la física i la filosofia com a formes de coneixement.
Imago Dei: L’Univers i l’ésser humà com elements d’una creació única i contínua, obra de l’omnipotència i la infinitud de Déu.
Les coses segueixen així amb grans discussions científiques i filosòfiques –la màxima expressió és Kant- fins a l’aparició d’Einstein.
Einstein: Teories de la relativitat especial i general.
Segons Einstein, el temps i l’espai que pot observar i mesurar l’ésser humà no són espais i temps reals. Existeix més d’un espai i més d’un temps:
Els de Newton: Poden ser mesurats sempre que siguin amb grans masses i velocitats petites, comparades amb la llum o radiació electromagnètica.
Els d’Einstein: Són aplicables a masses molt petites i a velocitats de la llum.
Temps i espai són –matemàticament- finits.
Amb Einstein, la física torna al camp de la metafísica.
L’obra de Newton i la d’Einstein tenen poc a veure amb les simplificacions populars –en general interessades- de la poma que cau o la bomba atòmica. El que dóna importància als seus treballs és la relació de fer i pensar de l’ésser humà vers la finitud i la infinitud del temps i l’espai. Però el que cal no ignorar és la profunda evolució que la seva obra ha causat en el fer i el pensar de l’ésser humà actual.