F.P.      10.Ordenadors i aritmètica        E.I.       Tecnologia        R.Rafanell         22/10/76

 

Els ordenadors només saben “sumar”. Per efectuar càlculs mes complexes, els hi cal disposar de “programes” que tradueixin les diferent formes del calcul, a sumes.

En el mon, el mateix calcul es pot fer i es fa de formes diferents. Exemples:

 

Forma algebraica:         a = 10              b = 20              c = a x b = 200

 

Aritmèticament:             10                    Mètode rus       10        x          20

                                  x 20                                             5 - - - - - - - - - -20 + 20 = 40        40

                                 -------                                            2                      40 + 40 = 80

                                   00                                              1 - - - - - - - - - -80 + 80 = 160     160

                                + 20                                            --------------------------------------------------

                                --------                                                                                             200

                                   200

                                                           Es sumen els factors (b) corresponents als factors (s) impars.

 

A mes de les indicades, existeixen moltes formes de convertir calcul aritmètic a sumes, obtenint el mateix resultat en qualsevol d’elles.

Aquestes formes de conversió, son molt necessàries per establir formes de calcul programables, en els microprocesadors - dels que també parlarem i treballarem amb ells, en el Laboratori - que de fet, son

els elements fonamentals per el funcionament dels ordenadors. Nota: I també de les calculadores.

 

Nota: Ordenadors:         A USA  son coneguts per “computadores”:         Aplicacions al calcul.

                                   A Europa son coneguts per “ordenadors”:          Aplicacions a bases de dades.

 

Moltes d’aquestes formes de calcul, eren ja conegudes en la edat mitjana. De fet, a Babilonia, l’antic Egipte i posteriorment a Grècia.

 

Un tal Galileu Galilei, estudiant formes de relacio numèrica, arriba a una conclusió:

 

            Son formes i relacions creades per els homes i no per els deus.

 

Aplica formes matemàtiques conegudes, a l’estudi de la caiguda dels cossos i descobreix:

 

La distancia recorreguda per un cos en la seva caiguda lliure en l’espai, es proporcional al quadrat del temps de caiguda.

 

Això actualment, pot semblar una mica “tonto” per sapigut, pro en aquell temps, va provocar una gran revolució en la Filosofia i Teologia:

 

Les coses ja no cauen per ho disposa Deu i si per un efecte de gravidesa, que es perfectament  calculable per els homes.

 

Pro per aquest calcul, cal diferenciar dues coses: La masa del pes. Son coses diferents.

 

Avans de Galileu, es donava per suposat que els cossos mes pesants, queien a mes velocitat i a mes distancia, amb el mateix temps, que els menys pesats.

 

Galileu descobreix per mitja del calcul i també experimentalment, que:

 

La distancia recorreguda en igual temps, es idèntica per tots els cossos, de forma independent del seu pes.

 

Això no es precisament el que deia Aristotil. I gran part dels dogmes de les Esglésies Cristianes, tenen com a fonament per l’interpretacio de l’Antic i el Nou Testament, les ensenyances de Plató i Aristotil.

 

El pobre Galileu, amb els seus experiments de la caiguda dels cossos, s’enfronta amb un dilema que anteriorment, ja havia provocat la condemna i mort en la foguera, de Giordano Bruno, per motius molt semblants. Pro això, ara no es el moment d’explicar-ho.